Perquè la por de la mordassa és també una forma de mordassa

En comptes d’arguments, empren mordasses; posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho; ni seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancarse en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci. Si fos per vigilar la malícia tèrbola o la protesta sense justificació, no triarien aquest mitjà: una mentida, en última instància, no costa gens de desmentir, i els clamors banals es desinflen al cap de cinc minuts. No és per això. Temen unes altres coses. I la solució consisteix a tancar les boques propenses a insolentar-se. Enmig d’aquest mutisme, encara, la veu d’ells fa més efecte; sembla créixer en autoritat. Monologuen, endoctrinen, prediquen, auguren. I la multitud es converteix en auditori forçós de la seva constant perorata. No tothom és capaç de tapar-se les orelles. A la llarga, certament, ningú no en fa cas; però sempre s’hi filtra alguna cosa, hi penetra, contamina. Els altres callen, emmordasats o no. Perquè la por de la mordassa és també una forma de mordassa. Hi ha, en l’aire, gairebé visible, molta còlera reprimida. Les paraules no dites, els crits ofegats, es trasmuden en ira. Com que ells ho saben, arriben a la conclusió que han fet ben fet: “Sort de la mordassa!”, pensen.

Joan Fuster, Indagacions i propostes.

I això està escrit el 1958. El pobre bon Fuster no sé què escriuria ara mateix, si veiés això: I need some muscle over here. Ni altres de les tantes coses que ens van fent petits, covards, dèbils i indignes com a sers humans.